Diran de tu
que has tocat fang
al fons del pou;
que ja que hi ets,
per què no et quedes?
Que l’escrutini
et deixa fora
de qualsevol
adveniment.

Però tu has vist
les llengües de foc
conformant el ritus;
has ofert la barba
fina a déus i ídols.
Fins t’has deixat vèncer
per veus trencalloses
de crancs i mol·luscs.

Que no t’enganyin:
toca’l, el fang.
Fes-lo motiu
dels teus escrits.
Davalla al pou
sempre que ho vulguis,
i, si algun dia
pots, decideix
quedar-t’hi un temps.

T’anirà bé.

A dalt, mentrestant,
es barallaran
per tocar altres fangs.
Per baixar a altres
pous a recollir-ne.

No deixis entrar
mai a ningú més.

Faràs els versos
com els fa un déu
i, igual que ell,
els desfaràs
a voluntat
jugant tot sol
al teu racó,
malgrat els homes,
es qüestionin
a totes hores
si en realitat
encara ets viu
o escrius encara
des d’algun lloc
blanc impossible.