Giudecca, la dansa i jo
dilluns, de març 30, 2009
eduard
,
Són nens, crancs, titelletes
inanimades, a voltes estàtues
de carn, de parada vida humana.
Uns ànims deturats en el temps;
una voluntat desubicada en l’espai.
Coses sense relació. Múltiples
desconeguts. Aïllaments personals.
De sobte hi ha una mà
que amb un fil de llum
travessa la sala; un raig de música
que surt de sota les fustes i envolta
els nens, els crancs, les titelletes
inanimades, les ocasionals estàtues
de carn i els abraça. Els ressegueix
l’esperit, com a través d’unes venes
solemníssimes. Els penja pel cos.
Quan es mouen deixen un rastre
de música. Ja viuen. Ja formen
part del calidoscopi que giro.
Venècia 2006.
(De 'Bouesia 2007, Regsexcital de bouversos'. Ed. Arola. Col·lecció Dàctil.
