crit al cel

Diran de tu
que has tocat fang
al fons del pou;
que ja que hi ets,
per què no et quedes?
Que l’escrutini
et deixa fora
de qualsevol
adveniment.

Però tu has vist
les llengües de foc
conformant el ritus;
has ofert la barba
fina a déus i ídols.
Fins t’has deixat vèncer
per veus trencalloses
de crancs i mol·luscs.

Que no t’enganyin:
toca’l, el fang.
Fes-lo motiu
dels teus escrits.
Davalla al pou
sempre que ho vulguis,
i, si algun dia
pots, decideix
quedar-t’hi un temps.

T’anirà bé.

A dalt, mentrestant,
es barallaran
per tocar altres fangs.
Per baixar a altres
pous a recollir-ne.

No deixis entrar
mai a ningú més.

Faràs els versos
com els fa un déu
i, igual que ell,
els desfaràs
a voluntat
jugant tot sol
al teu racó,
malgrat els homes,
es qüestionin
a totes hores
si en realitat
encara ets viu
o escrius encara
des d’algun lloc
blanc impossible.

torneig poètic a la UAB (CARTELL DESCARTAT...)

(re-trobat al calaix, -o disc dur)

la rectificació del discurs és un pas més
cap a la seva ràpida putrefacció
diu en carles
des d’ahir doncs un pes de pilars
romania distret quan el sobte de dins
era tot un ai que sobresortia
i planxàvem el temps amb el vapor
que recordàvem
quina explosió de nuesa
quan te vaig fer l’amor a la punta del fangar
i vaig tancar un cicle!

da ferrater poetis

A L'INREVÉS

Ho diré a l'inrevés. Diré la pluja
frenètica d'agost, els peus d'un noi
caragolats al fil del trampolí,
l'agut salt de llebrer que fa l'aroma
dels lilàs a l'abril, la paciència
de l'aranya que escriu la seva fam,
el cos amb quatre cames i dos caps
en un solar gris de crepuscle, el peix
llisquent com un arquet de violí,
el blau i l'or de les nenes en bici,
la set dramàtica del gos, el tall
dels fars de camió en la matinada
pútrida del mercat, els braços fins.
Diré el que em fuig. No diré res de mi.

Gabriel Ferrater; Reus, 1922 - Sant Cugat del Vallès, 1972

si una nit arreu un viatger...

autopublicitat: (dimecres 15, 20:30h, Horiginal, c/ ferlandina 29)

"Eduard Carmona i Joan Rovira fan l’amor i la mort des de la vida d’un text excepcional. El cor, el xucla un remolí que des de l’inici de l’espectacle s’instal•la en cada espectador. La gana es fa present. La tristesa és d’aquelles que nodreixen. La bellesa puja i baixa i la llum groguenca de 110w anuncia luxosament un èxtasi en blanc i negre, malgrat que morin alguns àngels. Rompen el Coral."

es veu des del costat d'un foc

trencats trobats de 2002-2007 arreu


el cercle tancat
la ruta seguida
l’aprenentatge
un saber dir que no
i prou
i després un cercle obert
una ruta verge
un castell sense fantasma

--------------------------

massa temps al marge
m'ha estat ocult sense saber-ho
la brutesa d'animal
que sent per instint
i deixa de sentir
per necessitat

--------------------------

si hi ha veus des de les pedres
si hi ha brunors sota els vestits
si puja la boira cap als ulls
des de la fondor de la ciutat
si sóc un home que reclama
si la nit conté els ingredients imprescindibles
si el so de l’aire entre les fustes
és una llengua estranya
si sóc lluny de casa
si hi fan portes obertes
si em perdo entre les canyes
si els instruments de corda
llencen trons al cel de Munic

-----------------------------

la pluja de graz arriba per sorpresa

aquesta nit serem com granotes austríaques

penso el silenci d’una ciutat desconeguda

els semàfors entelats vigilen

les passes del homes que vacil•len

------------------------------

rere el vidre del vagó eslové

a l'altra banda de la pluja

el que més voldria tindre

són les teues mans calentes

abraçant-me la cara

com agafarien un fill

-------------------------------

la nit és cosida amb ganivets elèctrics

heu llegit que kafka abaixa el cap

¿buscant motius entre la brossa?

s’il•lumina rere cada finestra

un jueu escrivint a màquina

--------------------------------

mira. veus?

--------------------------------

Solc caminar la city a les nits

i és un miracle

el silenci de la nit a la city

és una por aquest silenci

és un miracle

i jo en sóc actor

--------------------------------

les cases, els carrers, els vehicles...

tot cobert per una pols

que fa vint anys que dura.

hi ha boratxos contra les voreres

al meu barri. no pas al centre

on tot llueix a base de bé.

fins i tot les dents d'or

d'alguns venedors

semblen més bones.

-------------------------------

------------------------

L'home txec mira darrera el cristall

amb la gorra posada

com passa el tren de Nuremberg.

Aparta la cortina amb una mà

i pensa algunes coses.

No diu res.

La seva dona li demanarà

com cada dia

què succeeix.

Ell no dirà res. Farà amb la mà

com si espantés mosques.

Hi ha massa horror en certs capítols

de la història per fer-ne safareig.

--------------------------------------

La policia alemanya està dissenyada per fer por.

---------------------------------------

el camí és per dir d'on véns

---------------------------------------

l'amor és jugar a desempatar

---------------------------------------

aquesta manera de sentir les coses

i voler-les esciure, el dard enverinat,

la crítica a l'aguait,

corrents, modes...

escric amb un llapis que no és meu.

----------------------------------------

sempre hi ha d'haver una perspectiva impossible en l'altre

-------------------------------------

l'he estimada com l'hivern

estima el llit del riu

amb les seves llengües d'aigua freda.

--------------------------------------

bou al set

---------------------------------------

has ballat igual que balla el foc.

a sobre teu s'hi podien rostir calçots

--------------------------------------

entra el batec de la campana,

travessa la paret,

s'escriu en aquesta pàgina

--------------------------------------

cal que faci neteja. que llenci el podrit. cal tirar lleixiu, marcar una línia que no creui mai el meu insecte dels versos.

---------------------------------------

dibuixar paraules no és gens fàcil.

2n cartell, voteu, maleïts!


cartell coral romput tarragona


detall

Tot tornar és agressiu
menys el teu mig tornar,
que és compassiu.
Entre ulls i vestidets comprens
l’alegria del silenci que preserves,
tot i l’odi que fa de mur.
Mires sense gosar desfer el nus del llaç
que subjecta el teu estat anímic
a un passat proper com un veí
i al futur preciós que et desitjo.
No t’adones, però, que hi ha un present
que va solt, amarres tallades
cercant amo entre boires gens clares.

amb els fars que apunten cap a la sortida del sol

totes morel·la la de parma (si no m'erro)

t’estimen joves africans
i parets tan toves
recullen lo teu cos
empentat per un pistó
que rescabala
amb violència de crepuscle
les parets toves teves
que van amb taques dures
de l’esforç agraït
de tant prémer
quan et venien les imatges
dels exvots i
la cançó de la doctrina
t’estimen joves africans
negres que duen la nit de van gogh
dins la boca i et somriuen
i et segueixen a través del port
atraquen el seu vaixell remolcador
a la teua amarra de sempre
i escarboten amb les ungles
alguna entranya per saber-ho fer
quan sigui l’hora
l’hora no dels versos
sinó ben arrapats a la cortina
del plaer teu que és com una casa
que no s’acaba mai de recórrer
t’estimen joves africans
que no sóc
malgrat tenir un desert
a la mateixa alçada continental
i els mateixos cabals tèrbols
que poca gent s’arrisca a remuntar

18 vermell de la ruleta és un doi

dir buit

un setembre meu
d’avui que em parla
per boca del setembre teu
de coses simultànies
al rebec de l’entranya
en pensar el fang
i la platja esperant
la bicicleta vint minuts
des de la mar mateixa
símbol inequívoc
que la boca se’m fa aigua
salada com de xiqueta

'Les rajoletes blanques, una olor de pinassa.'

un neguit

Una tristesa com de Pessoa
ha ocupat avui l’habitació.
Voldria vestir de feltre gris
aquesta nit quan surti de casa.
Encendre una cigarreta, dos,
passejar gris pels carrers de pedra
portant un punt de foc a la boca.
Seria una imatge d’esperança.
M’enyoro, tal vegada, un poc.
Si obro la finestra i hi entra
la pluja primera de setembre
recordaré els miralls petits,
les nostres ombres i els matalassos,
la ruleta tota en moviment
des del primer dia de juguesca.
La cançó del rodamón aquell
que era jo amagant-me, sorrut,
dins la gavardina dels poemes.
Algú estripa a l’aire un tros de roba
roja just quan entra la tardor
des del fred en punta del pinyol
d’un gínjol badocat per l’espera.
No és que pateixi: és l’esgarrif
que em fa tallets amb ungles de dona.

eye in the sky

arreu

per passadissos
per llunes de cristall
per les pobres taules
mal parades de la ment
per l’estranya configuració
dels escacs sobre el carrer
per l’estèril confidència
amb veu de desert
per canals d’aigua de set colors
un capvespre d’innocència
pel cabal crescut de l’alegria
amb les nines russes
que eren les mans nostres
per la fonda tarda d’un setembre
que tocàrem els tels fins
de la tristesa amb els llavis
per l’amargor de les delícies
pel gest dolgut de les magranes
que vam veure en una boca
pel tabac a la tauleta
per la cendra d’alguns morts
per entremig de les notícies de la tele
per sobre les onades grises
de l’hivern que pressentíem
per l’arrap a les entranyes
de l’olor del teu coll
que era tanta que ofenia

no hi ha de què

Us he trobat cosint debades
els parracs de la conducta
dels vostres druts tothora descalços.
No he temptat la intenció
d’estendre un braç
en corba
com corda d’estendre carregada
de parracs gastats
de druts ocasionals
debades estesos per si el sol que soleja
com el vent venteja
certes solituds massa discretes
pot convertir-los en menja de saciar.
Vós sabeu quina misèria heu triat
per rebolcar-vos-hi,
quins sargits deureu posar.
‘Saciareu la gana amb vostra sang i patiments.’
I, en veritat us dic,
que no calia que fos amb els meus.

rebut de la llum

ets arbre, l’ésser que un cant trastoca
Josep Carner

menysprees tota mudança
l’alegria de la vida
que desordena l’habitació
entre fugides i cantates
tot el dring de l’esperança
que a cada pas t’acompanya
es torna mut quan un punt travesses
no pots ferir qui et menysprea
i jo he aprés a ser implacable
en el meu menyspreu
ara ets l’objecte de la meva indolència

javier caballero!

video

una escena

la flor del blanc i negre
arrencada del desert
sorprèn sense avís
el desig impúdic
de trencar els cartílags
intuïts del sexe tendre
un tronxo de bleda
caminat per un cargol
d’aquells de pedra
és sorprès per una mirada
que caldria comptabilitzar

gat poeta

a bout de souffle

has vist un color esclatar contra la vesprada
has vist una vesprada apagar-se contra un cendrer
has vist un cendrer volar des d’una finestra
has vist una finestra amb una llum encesa
has vist una llum encesa acariciant una cara com un préssec
has vist un préssec que plorava amb ulls de dona
has vist una dona mirant-se a un mirall
has vist un mirall a casa teva

utilitat de pells

semblava el motlle intern de cada moviment extern.
Herman Mellville, Moby Dick.


dansa per a mi
i em faré pobre
toca’m amb l’ala fina
dels teus tremolors
mira’m dins
a un centímetre
de la mort
quan t’escorris

-

ell no parava de treballar
la mirada oberta al mar
els dies de vent de dalt
turgeniev és el paisatge total
tot és molt difícil
si l’angoixa
es mira des del mig dels angles
petita meua de sempre
ets la mirada imperfecta
coberta d’un tel de vesc

-

si lluny surt un ull de sota la manta
en el moment exacte de l’orgasme
com pot un home no deixar-se endur
si tota dansa és felicitat
inversa salvatgina del desig
els homes mortals com jo
ens aboquem a l’esborronada
i mai no comptem els quilòmetres
menys encara si la bellesa
segueix sent l’única divisa
per distingir enmig de la gentada
la veritable arrel del desig

-

ah, el meu parís:
la llibertat d’imaginar
en aquesta època...
és necessari erotitzar
cal veure la dona enmig d’un triangle
el desig de l’home que estima
encendre totes les possibilitats
i no pagar cap de les denúncies

-

no has desitjat el pecat
però el pecat et cerca
perquè l’estimis

-

mai no s’equivoca
d’un pas en fals
n’explora la perfecció
el deliri del ventre
són bombolles conjuntant-se

-

tota tu t’encens
de mi t’encens de tu
tota encesa tota tu
tota plena de pena
encesa tota de mi
feta pena i tota plena
de tu de mi tot a toc
de foc d’espurna
tota tu feta foc
tota pena plena
tu tota i jo tot
i enmig dels dos
el foc

-

descobreix que pot estimar un altre home
no solament ha fet l’amor
ha estimat un altre home
alhora
viatja sola
es troba amb homes
agafa distància
agafa solitud
fa l’amor durant molts anys
t’estimo i no crec en la vida
tot està perdut si els pedaços
es compren a mida

-

pots creure que l’enginy
et farà guanyar curses
que la bellesa t’anirà per davant
que pots veure venir la pluja
des de la cintura al vol
t’empara la crueltat del conjunt perfecte
les anques de deessa
contra les que deixar anar
tot el còmput de material sensible
creu lo que vullgues
ja he vist la llanterna premonitòria
assenyalant un camí que resguardava
la malva-rosa dels teus calcetins

-

era la persona:
la seva veritat
cantava com una pedra pintada

L'HORA DELS VERSOS

L’hora dels versos a vegades
durant les mirades
i les consignes de tots els mesos
empentant-se
arrossegant-se
excloent-se cada sensació
i totes les punxades
ningú t’espera a l’aeroport
de les imatges
sobretot perquè mai has agafat l’avió
del paradigma no
de la sang a la boca no
de la terra conreada a vegades
durant les mirades i els excessos
potser que sí
és igual
ja no te’n recordes
l’hora dels versos

-

ets patidor de mena
ets la mena de poeta
que sense arribar mai a ser-ho
ha d’escriure per sobreviure
ets la mena de condemna
que compleix l’anacoreta
que sense arribar mai a ser-ho
ha de viure per saber-se lliure
la distància que us separa és
l’ànsia de la carn
el parany dels giravolts
carnissers
la misèria d’un vespre de dilluns
i un matalàs

-

l’hora dels versos
t’acassa
t’assetja
totes les hores són l’hora dels versos
l’hora de la fel retornant-te
l’hora de l’escopir poesia mirant a totes bandes
l’hora de la guerra i dels ostatges
l’hora fotuda del tedi
l’hora gloriosa de la carn
ah, la carn
ningú és més carnívor que jo

-

l’hora dels versos
potser un engany
l’oasi que s’amaga a la muntanya
serps i poetes
rosari de carn
amb novenes venials
els genitals totals
és l’hora propícia
per la lletra
potser l’hora de l’escrúpol
del pintallavis en un got
l’hora de les turistes
amb tendència al càncer
potser l’hora dels comunicadors televisius
l’hora de les ballarines ensangrentades
per la sodomia amb ulleres trencades
potser l’hora dels robatoris de carteres
i de les línies fines d’adulteris
i de les cambres d’uns hostals
on es troben els organitzadors
d’un atemptat
potser l’hora de les rameres africanes
fent petar globus de xiclet
plens de semen
o de sal o de sabó econòmic
i també l’hora de la inconsciència
i l’hora del futbol
l’hora dels taxistes esmorzant
i l’hora del camí a l’aeroport
l’hora de marxar
i l’hora d’asseure’s al wàter amb una llibreta i un llapis
i l’hora de la solitud
i totes
i cadascuna de les hores
i l’hora que una mare
diu que ho és
i l’amant es deixa caure nuet
sobre un foutón folrat de vellut vermell
ple de taques i botanes
i l’hora d’agafar el fill als braços
i l’hora d’agafar el llibre als braços
i l’hora que t’han de tallar els braços
i la totalitat de les hores
i l’hora de fer tornar més verge
que mai una adolescent

l’hora de l’atac de cor
a l’hora d’escriure

potser s'arrenca i marxa volant

improbable sms

cent mans et taparan corrent els ulls
perquè no vegis com es crema
el teu passat ben cru
passa-t’ho bé trigaràs molt
a tornar a veure una foguera
no n’hi haurà més si marxes lluny no
pots cridar però te’n vas
pots quedar-te no hi fas res
al capdavall desaprendràs
saps molt bé que l’arc és tens
no
no has comptat bé el teu capital
et passarà comptes la rateta
des de l’escala escombrant
una vida
escarni blau
esclat de sang
maleït cos despullat
que em va trair encès de sang
brut de rectificacions
com un motor usat
has comprés la veritat
l’has comprat
i el preu és car

cent mans et taparan corrent els ulls
t’escurçaran tots els camals
per que no els suquis dins el mar
quan l’hagis de creuar
cent mans amb tot de dits
assenyalant el lloc del crim
es passaran anells aliens
creuant insults s’empararan
a una sort massa irreal
i tu
tot tu confús del tot
mesclant algunes veus
t’adormiràs sentint cantar
el cor en zel
que tot xisclant demana pas
i has de deixar passar
i tu
tot tu
ben confús t’adormiràs
bressolat per la improbable mà
la teva vida un joc d’atzar
te’n vas molt i allí no n’hi ha

és prou injust no haver servit de res
empatacar-se per un cèntim mal comptat

encara hi passen coses




cançó en clau d'estiu

ai com balla amb la llanterna
tromba d’aigua cau
ai com signa el manifest de l’ombra
vés si li escau
un total incert
un conveni amat
un principi obscè
la totalitat
d’una remor concreta
d’un amor excés
una motocicleta
aparca de tres en tres
cadascú embulla lleis
s’ofèn la nena a la finestreta
d’una claror secreta amaga la pell
passa fulles de la revisteta
mentre nua s’espolsa els cabells
ai com plou damunt la veritat
com s’entreté el cargol
a aprendre a cantar
si ell ja sap
si ja sap
si ja en sap
ara dorm sobre el faristol
tremolors tremolors
camisola perduda
ai!
vindrà l’agost
tot per tu
tot si el vols
vindrà l’agost
i se t’emportarà
fes la migdiada
fes la migdiada
au va!


(escrit davant de la finestra d'algú que no sé i li dedico)

pols nova de runes velles

d'entrada

hauré buscat sopluig
en el llindar que fan
les teves cames obertes
si el creuo sense sang al cos
gamarús de totes totes
hauré de pagar penyora
car significarà
que he deixat enrere
finalment
tota un història que em capté

powered by Blogger | WordPress by Newwpthemes | Converted by BloggerTheme