trencats trobats de 2002-2007 arreu


el cercle tancat
la ruta seguida
l’aprenentatge
un saber dir que no
i prou
i després un cercle obert
una ruta verge
un castell sense fantasma

--------------------------

massa temps al marge
m'ha estat ocult sense saber-ho
la brutesa d'animal
que sent per instint
i deixa de sentir
per necessitat

--------------------------

si hi ha veus des de les pedres
si hi ha brunors sota els vestits
si puja la boira cap als ulls
des de la fondor de la ciutat
si sóc un home que reclama
si la nit conté els ingredients imprescindibles
si el so de l’aire entre les fustes
és una llengua estranya
si sóc lluny de casa
si hi fan portes obertes
si em perdo entre les canyes
si els instruments de corda
llencen trons al cel de Munic

-----------------------------

la pluja de graz arriba per sorpresa

aquesta nit serem com granotes austríaques

penso el silenci d’una ciutat desconeguda

els semàfors entelats vigilen

les passes del homes que vacil•len

------------------------------

rere el vidre del vagó eslové

a l'altra banda de la pluja

el que més voldria tindre

són les teues mans calentes

abraçant-me la cara

com agafarien un fill

-------------------------------

la nit és cosida amb ganivets elèctrics

heu llegit que kafka abaixa el cap

¿buscant motius entre la brossa?

s’il•lumina rere cada finestra

un jueu escrivint a màquina

--------------------------------

mira. veus?

--------------------------------

Solc caminar la city a les nits

i és un miracle

el silenci de la nit a la city

és una por aquest silenci

és un miracle

i jo en sóc actor

--------------------------------

les cases, els carrers, els vehicles...

tot cobert per una pols

que fa vint anys que dura.

hi ha boratxos contra les voreres

al meu barri. no pas al centre

on tot llueix a base de bé.

fins i tot les dents d'or

d'alguns venedors

semblen més bones.

-------------------------------

------------------------

L'home txec mira darrera el cristall

amb la gorra posada

com passa el tren de Nuremberg.

Aparta la cortina amb una mà

i pensa algunes coses.

No diu res.

La seva dona li demanarà

com cada dia

què succeeix.

Ell no dirà res. Farà amb la mà

com si espantés mosques.

Hi ha massa horror en certs capítols

de la història per fer-ne safareig.

--------------------------------------

La policia alemanya està dissenyada per fer por.

---------------------------------------

el camí és per dir d'on véns

---------------------------------------

l'amor és jugar a desempatar

---------------------------------------

aquesta manera de sentir les coses

i voler-les esciure, el dard enverinat,

la crítica a l'aguait,

corrents, modes...

escric amb un llapis que no és meu.

----------------------------------------

sempre hi ha d'haver una perspectiva impossible en l'altre

-------------------------------------

l'he estimada com l'hivern

estima el llit del riu

amb les seves llengües d'aigua freda.

--------------------------------------

bou al set

---------------------------------------

has ballat igual que balla el foc.

a sobre teu s'hi podien rostir calçots

--------------------------------------

entra el batec de la campana,

travessa la paret,

s'escriu en aquesta pàgina

--------------------------------------

cal que faci neteja. que llenci el podrit. cal tirar lleixiu, marcar una línia que no creui mai el meu insecte dels versos.

---------------------------------------

dibuixar paraules no és gens fàcil.

2n cartell, voteu, maleïts!


cartell coral romput tarragona


detall

Tot tornar és agressiu
menys el teu mig tornar,
que és compassiu.
Entre ulls i vestidets comprens
l’alegria del silenci que preserves,
tot i l’odi que fa de mur.
Mires sense gosar desfer el nus del llaç
que subjecta el teu estat anímic
a un passat proper com un veí
i al futur preciós que et desitjo.
No t’adones, però, que hi ha un present
que va solt, amarres tallades
cercant amo entre boires gens clares.

amb els fars que apunten cap a la sortida del sol

totes morel·la la de parma (si no m'erro)

t’estimen joves africans
i parets tan toves
recullen lo teu cos
empentat per un pistó
que rescabala
amb violència de crepuscle
les parets toves teves
que van amb taques dures
de l’esforç agraït
de tant prémer
quan et venien les imatges
dels exvots i
la cançó de la doctrina
t’estimen joves africans
negres que duen la nit de van gogh
dins la boca i et somriuen
i et segueixen a través del port
atraquen el seu vaixell remolcador
a la teua amarra de sempre
i escarboten amb les ungles
alguna entranya per saber-ho fer
quan sigui l’hora
l’hora no dels versos
sinó ben arrapats a la cortina
del plaer teu que és com una casa
que no s’acaba mai de recórrer
t’estimen joves africans
que no sóc
malgrat tenir un desert
a la mateixa alçada continental
i els mateixos cabals tèrbols
que poca gent s’arrisca a remuntar

18 vermell de la ruleta és un doi

dir buit

un setembre meu
d’avui que em parla
per boca del setembre teu
de coses simultànies
al rebec de l’entranya
en pensar el fang
i la platja esperant
la bicicleta vint minuts
des de la mar mateixa
símbol inequívoc
que la boca se’m fa aigua
salada com de xiqueta

'Les rajoletes blanques, una olor de pinassa.'

un neguit

Una tristesa com de Pessoa
ha ocupat avui l’habitació.
Voldria vestir de feltre gris
aquesta nit quan surti de casa.
Encendre una cigarreta, dos,
passejar gris pels carrers de pedra
portant un punt de foc a la boca.
Seria una imatge d’esperança.
M’enyoro, tal vegada, un poc.
Si obro la finestra i hi entra
la pluja primera de setembre
recordaré els miralls petits,
les nostres ombres i els matalassos,
la ruleta tota en moviment
des del primer dia de juguesca.
La cançó del rodamón aquell
que era jo amagant-me, sorrut,
dins la gavardina dels poemes.
Algú estripa a l’aire un tros de roba
roja just quan entra la tardor
des del fred en punta del pinyol
d’un gínjol badocat per l’espera.
No és que pateixi: és l’esgarrif
que em fa tallets amb ungles de dona.

eye in the sky

arreu

per passadissos
per llunes de cristall
per les pobres taules
mal parades de la ment
per l’estranya configuració
dels escacs sobre el carrer
per l’estèril confidència
amb veu de desert
per canals d’aigua de set colors
un capvespre d’innocència
pel cabal crescut de l’alegria
amb les nines russes
que eren les mans nostres
per la fonda tarda d’un setembre
que tocàrem els tels fins
de la tristesa amb els llavis
per l’amargor de les delícies
pel gest dolgut de les magranes
que vam veure en una boca
pel tabac a la tauleta
per la cendra d’alguns morts
per entremig de les notícies de la tele
per sobre les onades grises
de l’hivern que pressentíem
per l’arrap a les entranyes
de l’olor del teu coll
que era tanta que ofenia

no hi ha de què

Us he trobat cosint debades
els parracs de la conducta
dels vostres druts tothora descalços.
No he temptat la intenció
d’estendre un braç
en corba
com corda d’estendre carregada
de parracs gastats
de druts ocasionals
debades estesos per si el sol que soleja
com el vent venteja
certes solituds massa discretes
pot convertir-los en menja de saciar.
Vós sabeu quina misèria heu triat
per rebolcar-vos-hi,
quins sargits deureu posar.
‘Saciareu la gana amb vostra sang i patiments.’
I, en veritat us dic,
que no calia que fos amb els meus.

rebut de la llum

ets arbre, l’ésser que un cant trastoca
Josep Carner

menysprees tota mudança
l’alegria de la vida
que desordena l’habitació
entre fugides i cantates
tot el dring de l’esperança
que a cada pas t’acompanya
es torna mut quan un punt travesses
no pots ferir qui et menysprea
i jo he aprés a ser implacable
en el meu menyspreu
ara ets l’objecte de la meva indolència

powered by Blogger | WordPress by Newwpthemes | Converted by BloggerTheme