Giudecca, la dansa i jo
dilluns, de març 30, 2009
eduard
,
Són nens, crancs, titelletes
inanimades, a voltes estàtues
de carn, de parada vida humana.
Uns ànims deturats en el temps;
una voluntat desubicada en l’espai.
Coses sense relació. Múltiples
desconeguts. Aïllaments personals.
De sobte hi ha una mà
que amb un fil de llum
travessa la sala; un raig de música
que surt de sota les fustes i envolta
els nens, els crancs, les titelletes
inanimades, les ocasionals estàtues
de carn i els abraça. Els ressegueix
l’esperit, com a través d’unes venes
solemníssimes. Els penja pel cos.
Quan es mouen deixen un rastre
de música. Ja viuen. Ja formen
part del calidoscopi que giro.
Venècia 2006.
(De 'Bouesia 2007, Regsexcital de bouversos'. Ed. Arola. Col·lecció Dàctil.
bo. molt bo
titelletes de paper
mamelletes que chuclà
cireretes que chulà
boretes de riu per sonriure
felicitat que s'hen riu
juventut que marche
inicials i fotografies
forquilles d'inocsidable soto terra
la terra che ti a visto naiscere
la terra che non dimentichi...
i tot aixo perque estic rustit com una canya de riu a l'estiu...
Moltes ganes de que ens trobem, carnús!
si fosa un gay et diria:
estaria hores i hores llepante el cul
a cambi de que hem donesis una mica del teu talent.
;-)
Una forta abraçada company, saludam a la familia bouetica i del Delta i de Tarragona i de la mare patria que hem va parir.
(recorda que te teniu una cita el 5 de deptembre a sardenya)
Non vorrei sputanarli il Blog, quindi la smetto con questi messaggi.