ambient intern /ocell en pràctiques

MÉS QUE ESTRANY, ALIÈ; MÉS QUE OBJECTE, SUBJECTE; SOBRETOT LO PA, ABANS QUE RES, LO PA, RESCABALAR LO PA

"lleva son jui que, si molt és durable,
cercar los ports, més que aturar, li val"
Ausiàs March

He estat un bon amic
per a tu;
he calmat LA TEUA DESGRÀCIA
endreçant LA TEUA VIDA
plena de COSES BUIDES
(tan plena I, TANMATEIX,
de coses TAN BUIDES).
També he provat de fer el puzle,
no de muntar-lo,
que d'això en sé molt:
de construir-lo,
de fer un dibuix net,
unes PECES NOVES I
una altra manera de jugar.
Però no he conegut
eines tan FETES MALBÉ
com les que he disposat
ni he entrat mai a un taller
tan desendreçat,
DESESPERADAMENT solitari
tot i les finestres
obertes de bat a bat.
M'ha anat tan malament
que he hagut de fugir
a ple dia i amb mans ESCORÇADES.
Ni puzle ni res:
a cagar a la via.

Que cadascú agraeixi
el que li toca:

Deixo la feina d'il·lusionista.

canari i grisú

Lleugera, s'iniciava
la pluja d'una nit.

Gabriel Ferrater

us voleu arriscar
i no sabeu res
dels doblecs del cos,
de les convulsions,
dels camins desconeguts:
aneu pel passadís obscur
brandant un ganivet,
foragitant les ombres més denses;
penseu que l'embocall negre
us fa crèixer el nom.
tot això és una bona merda.
estimeu com bojos!
sabreu què és el risc
quan, vulguent aixecar
el ganivet de nou,
descobriu les vostres mans
de mantega
totes pel terra fetes
flors marcides per la por.

només ressuscito mansament

ara ja no et vull
però
ai com t'he volgut!
fins i tot quan et veia
abandonada a les dents de les bèsties
et besaria els palmells
i t'escopiria a la boca.
m'agrada esperar una manta
quan estic amb tu:
jeus tan bé després de la cacera!
(ep, desmemoriat,
aquesta raó no és nostra!
no ho veus?)
(tanta ciutat
i jo neda que neda
amb la roba posada )
-he pensat avui
matar un contrabaixista
xiulant música de crim-
però vet aquí
que l'ocell lira
ha descobert abans el seu cadàver
i se l'emporta
i com no porten els mateixos diccionaris
se li indigesta i no pot volar
agafa rigidesa a les ales
i el caçador ha vist la presa
sacsejar-se des d'unes dents
ha sentit por per primer cop
i s'ha fet cristià

(em moro de tu
de falta de flors al pit)

de voler-te
a no volar
sense sospites
no com de volar
a no voler-te
que hi ha una copa i prou

trencada
si vols

abans ho feia així

"Posa-li comes i punts
a aquesta angúnia."
Gullem d'Efak


un mur diu que no et separa s'hi enganxa anuncis i s'hi deixa plorar a l'hora del sol dòcil la mateixa hora d'un dia diferent que obre la manta i t'hi fa cabre-hi és la cosa inesperada que fa foguera però hi cou carn comprada crua la gent al carrer no t'agrada a vegades però és com viatjar l'aprenentatge és com perdre's al bosc d'arbres caducs a la muntanya amb data i tot que ja ha passat segueixes dius menjant et planteges dius si el límit real és el que tu fas o si el trobaries darrere el tanc nuclear que et barra el camí de sirga recorregut abans arrossegant coses illa amunt que ara s'homenatja lliure i res ni ningú ha matat l'esposa abans que la fam d'aranya vermella trigués a arribar s'esperaven trets de matinada cruixides de fusta a mitjanit gemecs ofegats amb el coixí de migdiada semàfors en taronja gestos amb el braç perquè passin i avancin soldats sense excuses de no voler seguir el ritme no és el teu punt fort per això fas el camí sol amb les mans a les butxaques el cap dins el coll de l'americana els cigarrets a la porra i molta medicació indicada per a casos com el teu els casos de l'amor de fang car no pot ser d'una altra manera si véns d'on véns creus allò de la costella perquè sents un buit al pit si el mur es fa més gran si els anuncis no els suportes si a la manta es fa l'estiu i desapareix

faula primera: isop dorm baix d'un pont

"Som joves. No sentim cap pietat
pels silencis passats, i tenim pors
dels altres que ens distreuen de les nostres."
Gabriel Ferrater

no m'agrada el teu joc
i m'hi fas jugar com a un amic
no m'expliques les regles
i em castigues si la meva partida no és bona
oh, roïna! busca el partenaire idíl·lic!
busca'l entre els meus molts amics
que se t'ofereixen
busca'l entre els teus pocs amics
que ja coneixen el teu joc
busca'l fora dins endavant i en el passat
arrisca't de veres i aposta-ho tot
per aquell que duu la màscara
i no t'espantis si
quan l'hi treus
té la meva cara.

odisseu no creu en ell i munta un casino

ateu
ateu de tu
que de mi
mai me n'he cregut
ni un borrall
ni de res
que no m'he
empassat mai cap purga
car no l'he volgut existir
perquè sí
perquè tots en tinguin una
no però
un dia que no saps quin dia és
la tauleta s'omple de preguntes
i no pots sortir de casa
si no les contestes totes
o fas una cursa
per saber qui escapça qui
i quant ha costat la partida.

resolució

si no fos
no seria
no aniria
ni jo
a aquell lloc
on m'esperes
quan m'esperes
on t'esfigues
quan ta figa no fa ídem
el lloc de la X al mapa.
però sóc
i he de ser
i he d'anar-hi
i el lloc no és fet per esperar
per això no et trobo
ni t'esfigues
més aviat t'esfumes
o no hi has entrat mai.

massa ego

"que l'estructura
de l'univers banda d'aquí
són dues mans avall mirant avant
obertes en un què hi vols fer si
sóc així"
Enric Casasses

Tinc l'edat exacata de mentir
i sóc qui sóc perquè menteixo.
Sóc on sóc, sobre una mentida,
i tinc l'edat exacta de mentir.
I tot lo que digui serà mentida,
perquè estic obligat a mentir
i vull mentir i menteixo.
Tot és mentida lo que dic
i tinc l'edat exacta per fer-ho.
I aquest poema la tindrà sempre.

blablabla causa-efecte

quan parlen sense saber què
o quan escolten perquè sí
perquè els fa educats
tot i que no saben què escolten
i es forcen a mentir després
(i mentir és la forma més
despreocupada de ser un imbècil)
a la part dellà de la ciutat
s'embolica un nus de boira
amb les mans fredes meves
de l'espant concret
un altre cop aprenent a encaixar
novament grumolls enverinats
metereològis
tot i que lluny
molt lluny de lo que jo entenc
com a raó
i tots en tenim de raó
jo sóc qui en té més
i m'equivoco a cada punt.

Números vermells

Toca ballar sardanes
nus
nusos de carn quan toca punta
toca taló toca no ser
(apretar els ulls)
toca tocar a fosques guanyar tenebres
no gens sòlides
prémer botons vermells
soltar aigua riu avall
i dir MENTIDA.
I quan
alliberats
el nervi viu de la veritat
quedi al'aire com una corda de cello
haurem de passar-hi corrent
com si travesséssim
una línia de meta:
CRIDIN LA CAVALLERIA
QUE M'ENVOLTEN INDIS
AMB NAVALLES
I DONES PRECIOSES.
(mentidamentidamentidamentidamentidamentidamentidamentida)

Tarda sobre l'strada

"-És que no s'aturen mai de moure's?-digué Chloé [...]
-És que no són sempre els mateixos -digué Colin."
Boris Vian

Ens partíem el cap de meravella
a cops contra el pit
i, el delit,
refugi a mig fer,
venia de massa lluny
per arribar a temps.
Era una punta d'estrella esqueixada,
un barret volant al vent;
la gent més assenyada
escapçava la baralla
a les taules dels cafès.
Amb tot obert, mirant amunt
passaria un altre cop
aquell vol d'estornells:
"I què vol dir el color que s'emporten?"
"Vol dir, l'hivern que ens agrada."
"Vol dir les freixures del voler."
"Vol dir els pronoms i els possessius."
"Vol dir un tren fent marxa enrera?"
"Vol dir tota Europa parlant de nosaltres per un escàndol."
"Vol dir una fletxa a tota velocitat..."
"...foradant la mà d'una venedora de flors en blanc i negre."
"Vol dir un plat negre ple de sal sobre una allau de neu en una muntanya vora el mar mort."
"Vol dir córrer molt, però no del tot."
"Vol dir marxar, marxar..."
"Marxar i que t'esperin només coses de plàstic?"
"No!
Marxar i no portar regals."
"Marxar i no anar a Xina, per exemple?"
"Vol dir dinamita alls turmells.
Vol dir cop de dalla als genolls.
Vol dir sorracada a les segineres."
"Ah! Els ocells vols dir?"
"Sí".
"No ho sé del cert.
Em pensava que ho sabries tu".
"Només han passat uns mesos
però la saliva indigesta."
"Mira'ls, ja tornen."
"Tapa't, corre".

Bullshit

"Hi ha tanta pau en tu, hi ha tanta guerra"
Maria Mercè Marçal
el meu amor
de fang esvelt i fresc al coll
estival d'un amor voladís
i cobejós de l'amor mateix
l'amor obscur
que celen els calaixos
l'amor aquell primer que torna
armat amb motosserra
sota mil formes d'amor
i fa la guerra de la carn
per amor
a la vida.

Desubicació però epicentre

un llop té set, poll nu:
llepa la pell,
adés seda
ara pi, i para.
tipa'l a pit,
arrapa-li tot i la parra!
a sac, a l'alber, s'és rebla la casa.
i ser o rimini o roma, l'amor, oi? ni miro, resi.

ser o no res.

Bec d'alena

El vent quan surt del bosc
va tot podrit de queixes.
Gabriel Ferrater

No caldrà, eh que ho saps?
No, no... L'ungla és blava pel trepig
o la pressió,
diria un expert.
Jo, un poc blau... Sí, ja ho sé
que m'endocilo.
Permet: restituïm la partida.
Ara torno a tenir municions,
projectils, destrals.
Els temperaments insofribles
ressequen el càncer de l'amor.
La mentida és... Deixa-m'ho dir, eh?
La mentida és...
és aquesta paret preciosa
que mossego per no cridar.

territori militar d'orenetes novelles

"Retorno a casa amb pas més segur,
a la vida diària"

Montserrat Abelló

just quan fa cara de pallasso
que m'embranco tot de calç
s'assedega la llenguada
en baranes de combats

INSISTÈNCIA

velocitat de la carn
denúncies al tallant de la navalla
feridetes alegres
que s'exposen obertes

EN VERMELL

cal recordar les piles de la motosserra
de fer trossets les ombres
abans que els soldats de l'acadèmia
marquin el pas que cal passar

UN FORAT D'AGULLA TÈRBOL

Ocell al cel

A la muntanya russa
on tinc la casa
les aranyes són tan fines
que un quan les veu
no sap si les imagina.
No ho sap fins que la més nina
d'una revolada clava un mos
coent com ganiveta de foc
i la muntanya puja i baixa
en ple deliri de verí.
I la casa,
finestres obertes a l'aventura,
sóc jo mateix volent un món que gira.

Aratori

A Pau Vadell, Jaume C. Pons i Joan Tomàs Martínez

“Tot està viu, gent, electrons”
Enric Casasses

des del dia de dir
coses curtes com cosides
vaig voladís vogant
fiblades fosques fora fiascos
m'entortolligo mesquí
no només nits negres
sinó sines
de desig dual
lluents llampuguejant lleteta
dolça de dents
que quina queda
sona sempre si som sords?
la línia límit la labora
igual i incisiva
talment tots tutejant
i intactes insistim intemperants

Atrabiliari

"Cuca de llum, claror suau, qui t'ha donat el teu fanal?"
Cançó popular infantil

potser no m'aguanto els pets
diuen
que a vegades és com si el cervell
perdés sípies i llamàntols
m'ofenc amb desimboltura
però m'entenc lo mínim
i aleshores verdejo pels testos
que les veïnes han plantat
desencreuo carrers tothora
simplifico al màxim les neveres
estossego a la cara d'un gelat de confitura
que m'apar una turista esbravada
i anguniejo els mercaders de medecines
que remenen pèls per les catifes
sóc l'eriçó enamorat dels pèls en punta pel fred
a l'hora de l'estrés màxim
que no arriba el codillo
i els pardals s'agiten de gana
agrumollant-se contramatrius

Antihorari

l'hora dels versos
esgarrapa
estira
mossega
es relaxa
s'indigna
ataca
prem
afluixa
respira
es pira
es contreu
resisteix
vocalitza
investiga
s'escorre
es desmaia
s'implica
viatja
menteix
simplifica
crema
mata
es panseix
reviscola
i sacia
els nervis afamats
de desfetes
i desquicis

Sectari

"Cua de serp, l'alba, s'atansa amb pas de somni."
Josep Palau i Fabre

què vols que en faci jo de l'alba?
embolicar-la cada dia per regal
embafa més que la silicona
i
amb les mans lligades costa
acosta't i tapem-nos-hi
el paquet que se'l quedin altres
sempre ha estat buit
com quan un presentador de telenotícies somriu
el món s'estira com un gargamella de plàstic
i
tres i tres no funcionen massa




Breviari

"Jo et besaria el ventre com una immensa galta,
i tu em demanaries que te'l besés per dins."
Josep Palau i Fabre

que sí
que les aranyes
que el fil de seda
que el cotó
que sí
que l'aigua
que el coit
que la purga
que sí
que el girar
que la molsa
que el perfum
que sí
que el temps
la sorra
els blaus

vencerem amb les espases oscades
i els talls seran dificultosos

Mostrari

"Com que us angunieja que us mostri la ferida,
per això deixo encara la sabata en el fems. "
Josep Palau i Fabre


si m'has vist
deixant-me caure
per la borda
esqueixada
ha estat per caure sobre flors
per fregar-me
els ulls amb camamilla
per fer sentir-me a la boca
de nou mel salada
si m'hi he llençat
és perquè el barco cremava
perquè els ulls de bou miraven
sense deixar temps
per l'estima sobre la llàstima
si he capbussat el nen més petit
i l'he deixat convertir-se en peix
sense paraules
tot escata lluentejant
és per l'anar i tornar
del mar
que fa el que jo he volgut ser
sempre
si en algun lloc del món
dic que m'he perdut
en altres móns
en trobareu inèdit

Cartes a la Molinera (2) -Setembre rural i intransferible-

"la verdad, que tengo momentos de debilidad."
Andrés Calamaro

però tu que has trencat la closca nova
amb tratge de llimona decideixes
‘nar de puntes i aixecar les mans
sense respirar lluïssor amarga
al final de les escales
puges i baixes
sense fer soroll
tot trencat però nou comprat trencat
a les rebaixes de la life presa per
les solapes com la nit aquella
no la penses mai encara ja
vi ricordate,
caríssima
?
que entre les mans quan bec vida
i l'aigua se m'esmuny penso
que aprenc a prendre’t
la cara i que et beso
perquè ho havia fet enrera
quan tu eres pintura
embrutant
el meu cos
com jo m’embruto ara del ‘nar tirant
que, saps? que jo era blanc
quan et besava
a poc a poc
aprenent a caminar quasi relliscant
pels besos aquells tendresa total
de l’aigua d’un cos a l’altre
vasos comunicants
taques locals
estranys
òrgans
crancs

Cercle de maletes

El lugar nunca importa. Es otro sitio
-otro siempre- el objeto de mi viaje.

Josep Maria Fonollosa


He vist però ja no ho tinc clar.
Érem mandarines o molles de sucre?
Sembla que explota la tendresa
i l'oxigen se la menja.
Si els topants de roba cauen a trossos,
si ens exposem a tothom al carrer,
si el desig es torna fusta,
si... s'acaba la música.
Ha succeït un desfalc de sentiments:
el lladre ha creuat el riu per sota
i s'amaga en tots els esquelets;
s'amaga a l'os sacre marcat de dents.
Quan la intenció surt de sobte
de dins el catau, tot el que es perd
és felicitat que es guanya.

fermalls a la claveguera

Non ci sono ricordi su questo viso.
Cesare Pavese

No hi ha osques pels cantons:
les arestes finetes
que es mantenen
a despit de les revolcades
són la prova que existeixen
éssers déus controlant l’univers;
que dins el solc vermell
d’una esgarrapada futura
hi cap el llaç d’anada i tornada.

Cartes a la Molinera (1)

Everything is broken up and dances.
The Doors

He tornat al refugi antiaeri
tot enrunat i plantes i pedres
mirant amunt encara trobaria
el tabac amagat unes pàgines
que vaig escriure mentre plovia
tot d’una manera aclaridora
que ja aleshores era el verd roent
el pou i la lluna i tremolar
tot era u al moment exacte
del mètode de voler i voler
guiats per la remor de ganxet
i el blanc dur de la fredor inventada
tot invenció pura no existia
el peix lluent sinó de passada
una nit vora la llum de cera
tota boca que em menjava els dies
que era tot mirar pel foradet
del riure roig de cirera i galtes
que el meu xiquet que encara busca
per les pedres la xiqueta teua
de la mà presa i el bè intacte
cumplia anys esperant olors
i els dies viscuts i ben apresos
la memòria en un racó passant
llàgrimes pel forat d’un cabell
tot menjat pel dies de voràgine
que no sé si es saben a les parets
quatre que et fan barraca i et miren
tots els angles com ho feia jo
quan ens fèiem sense que ho sabéssim
ai molinera al remolí teu...!
no puc saber perquè em tempta tant
refer la casa amb pedres del niu
d’ametralladores que hi ha al riu
i m’he carregat uns quants avions
en uns papers escrits passats d’ulls

ocellet

* * *
amb la intenció que no es notin
les coses que amaguen
han pintat les nines amb esmalt
* * *

ocell 3 / casa de fang sota una aixella

“Oh, l’amor humil
de les teves dones”.

Gabriel Ferrater



I ella, ella, la d’ara,
desclovava l’ungla
que ocultava llavors
sense temps, pur estiu
i blavor i ametllers.
Ella, ella, l’altra,
a deshora entrava
amb el peu dret per davant;
posava un pal a l’eix.
El parava bruscament
quan l’eix i el pal eren màquina
pura, carn de màquina.
Ella, ella, la tercera,
espectadora pacient
de tots els actes, la soferta,
amb les galtes fumejant
ofesa, ella, pel neutre
del vidre on esperava,
carrega el revòlver total
i, xisclant, se m’esborra,
Oblidosa, vaig degotant-la.

Ocell en flames

Error 1 / Ocell picant molles d'entrepà al desaigüe d'una central nuclear

"Sempre fem -estem fent- alguna cosa distinta de la que estàvem obligats a fer."
Joan Fuster


no sé què fer
els dies de cada dia sense pa
que la fornera ben desperta
em pasta el bla de la farina
per donar-me menja de v’ritat
que a les palpentes
amb mans covardes
no em llenço mai del tot
a fer fortuna
i torno a l’home misteriós
de l’abric de cap color
que no combini amb les estrelles
què he de fer
no ho sé
encara vaig i vinc pels dos estats
i la closca se m’ablana
com si em fes de pijama
no sé si cansat
dins la caixa de retalls
regulo el gota a gota
i l’única copa que bec
és la dels sostenidors
que queden d’una nit
de poesia
faig com si estés plena
i l’alço sobre el cap
buscant la bombeta
que li fa una aura com de santa
i m’encanta
i me la bec
llavors d’amagat
torno als meus vint
a seguir escrivint
a trobar la butlleta
i perdre el regal
perquè no em cal
seguir amb l’encanteri
de mentida de la sang
ensenyo el barret per les dues bandes
l’una ratada pel desig
l’altra sense fondo
reculo uns metres
sense trampa
i m’hi llenço bruscament
així desapareixo
i encara no tinc res clar
bé sí
un calamar
una fornera
un mag que sap
els meus vint anys
el truc que tu mai no sabràs
i una màniga folrada
on sempre hi guardo l'as

Cor -atge, -agre, -cat

"Venc romanços i versos,
barata llibertat."
Desideri Lombarte

Ditots que acusen, èrtics...
I què, si sóc poeta!
La ciutat m'és igual
d'esquerpa i bruta i plou.
D'acord. Voleu que us canti
allò que ja veieu...
És que us fa por de veure
allò que no veieu?
El nervi al viu ofert
als llamps, a les anades
i vingudes terribles
d’una veu, o d’un dit
alçat com una llança.
El cosset aprimat,
penitència inútil.
Mentre passen els taxis
lliures, els cotxes negres
de les honestes pompes
i hi ha una puta, verge
de ser puta, que enceta
el sobre d’un condó.
Mentre els abogats prims
i seriosos pugen
a un taxi pagat
per un client i són
clients per dues bandes.
I s’amorren a un guany
qualsevol, penitència
inútil, que tot és
penitència inútil.
I és en aquest inútil
moment fora de mi,
enmig del fred de fora,
enmig la penitència;
ara! ara és que vull
arrencar-te besades
furtives i esgarraps
contra un mur mascarat,
brut, com la consciència
del peregrí que busqui
també en la penitència
un agermanament
de dues consciències.
Menys per menys sempre és més,
i aquest és el miracle
que he buscat per les pàgines,
sens roba, exposat
a tota la cruesa
despullada d’aquella,
la nostra ponentada,
tret del llit per la nit
i declarat culpable
d'haver estat mal poeta.

Perdoneu-me un dia,
siusplau. Jo no ho faré.

Giudecca, la dansa i jo

Són nens, crancs, titelletes
inanimades, a voltes estàtues 
de carn, de parada vida humana. 
Uns ànims deturats en el temps; 
una voluntat desubicada en l’espai. 
Coses sense relació. Múltiples  
desconeguts. Aïllaments personals. 
De sobte hi ha una mà 
que amb un fil de llum 
travessa la sala; un raig de música 
que surt de sota les fustes i envolta 
els nens, els crancs, les titelletes 
inanimades, les ocasionals estàtues 
de carn i els abraça. Els ressegueix 
l’esperit, com a través d’unes venes 
solemníssimes. Els penja pel cos. 
Quan es mouen deixen un rastre 
de música. Ja viuen. Ja formen 
part del calidoscopi que giro.
Venècia 2006.

(De 'Bouesia 2007, Regsexcital de bouversos'. Ed. Arola. Col·lecció Dàctil.

Dissortada pàtria (Vicent Andrés Estellés, Exili d'Ovidi). Eduard Carmona i Joan Rovira

Coral Romput (Una amable, una trista...). Per Eduard Carmona i Joan Rovira

Això és una mostra del que estem preparant.

TAL COM APAREC EM DESAPAREC

No sé si és aquesta dèria
de fer-me invisible a tots
de sobte, a la impensada,
la que em fa d’àncora i centre.

No sé si aquesta artèria
mig embossada de mort,
mig clavillada d’aixada,
porta la pena del ventre.

O si és que la cantada,
el nexe i la tornada
o el jaç sota el rotaboc,
han fet crèixer en mi la histèria.

Si el minúscul punt de sort
és allà per fer comèdia
o per fer que sigui jo
un ventríluoc de misèria.

No tinc clar que el senti tot
el carbur del tripijoc,
menys encara la matèria
de mentida dels poemes.

No tinc clar que sigui un port
allò que brilla a la ratlla.

piantao, piantao

TREBALL DIARI


[...]Il lavoro
(l’uomo solo non può non pensare al lavoro)
ridiventa l’antico destino che è bello soffrire
per poterci pensare.
Cesare Pavese

Són parets que s’aixequen
com aixeca l’ànim la beguda,
l’esperit de l’esperit hissat.
Com panteixen els peixos eixuts
amb l’úbula excitada
i els sentiments hirsuts
en sa puresa.
Tota tristesa ix en va,
tot tremolor no fa tremolar
cap de les parets.
S’alcen cors amb veus esquelet
que són més murs encara
i, a fora, s’escalda la intenció,
el record fa cara eterna,
i les estatues són estàtues.
Cap moral es calça sabates
per xafar la nostra terra.
Hi ha parets. Són muralles
que proven debades,
meitat per meitat,
de separar dues versions
diferents del mateix mal.
M’ofego en màscares
sense cap intenció i,
des que em vull redimir,
crec més en les marees.

d'un pas passat de guanys i pèrdues

massa vida i jo tan pobre
tanta llum i jo emparella
la millor jugada que és a soles
jo encapit a fer-la a dobles
mira quina vida
viuda? massa que s’allunya
del meu ideal
i alhora sóc perdut
que mai no trobo
oberta la porta
d’entrar a tots els laberints

però es va perdent

pictograma

Sé que escric per al futur,
que ho deixo ple de pols
instantània, ple de fang,
i no ho sabran encara.
I m'és igual, com igual
m'és el circuït tancat
on es pot tancar un gat
fins ofegar-lo d'inquietud.
Que quiet no en sap, el gat,
d'estar-se, i es torna boig.
També cobert de terra,
al taüt, el mort que no era mort,
s'inquieta en obrir el ulls
des del futur dels ulls rígids
i es resigna tornat en pensament.
Però no es lamenta
ni tan sols quan sap
que en tornar a ser forma
dins el circuït
tornarà a ser tancat, com el gat,
o serà el gat i estarà tancat.

llum í

ui quan fa d’allò que sembla que mai has tingut tarongers a l’hort ni abelles ni esquirols bé esquirols sempre n’hi ha que raten i roseguen la corda que t’uneix a la terra d'aleshores que t'agafa l'ànsia de volar més amunt que el sol i recordes el dia d’icar l’imprevisor poc avesat al risc sense saber que tu li aconsellares el material d’ales tu tries que ets l’error mateix a voltes de tu mateix depèn més que l’aire més encara que totes les cares del joc de tu depèn la confluència saps lligar-ho tot proteïna pura al teu voltant succeeix el miracle de l’escuma aleatòria mentre ets feliç tot encegat de meravelles en tancar els ulls veus l’obra que cau amb les ales desfetes per la llum encegadora i ni sents culpa ni te'n desentens (juliol'08)

powered by Blogger | WordPress by Newwpthemes | Converted by BloggerTheme