No sé si és aquesta dèria
de fer-me invisible a tots
de sobte, a la impensada,
la que em fa d’àncora i centre.

No sé si aquesta artèria
mig embossada de mort,
mig clavillada d’aixada,
porta la pena del ventre.

O si és que la cantada,
el nexe i la tornada
o el jaç sota el rotaboc,
han fet crèixer en mi la histèria.

Si el minúscul punt de sort
és allà per fer comèdia
o per fer que sigui jo
un ventríluoc de misèria.

No tinc clar que el senti tot
el carbur del tripijoc,
menys encara la matèria
de mentida dels poemes.

No tinc clar que sigui un port
allò que brilla a la ratlla.