Ens partíem el cap de meravella

a cops contra el pit

i, el delit,

refugi a mig fer,

venia de massa lluny

per arribar a temps.

Era una punta d'estrella esqueixada,

un barret volant al vent;

la gent més assenyada

escapçava la baralla

a les taules dels cafès.

Amb tot obert, mirant amunt

passaria un altre cop

aquell vol d'estornells:

"I què vol dir el color que s'emporten?"

"Vol dir, l'hivern que ens agrada."

"Vol dir les freixures del voler."

"Vol dir els pronoms i els possessius."

"Vol dir un tren fent marxa enrera?"

"Vol dir tota Europa parlant de nosaltres per un escàndol."

"Vol dir una fletxa a tota velocitat..."

"...foradant la mà d'una venedora de flors en blanc i negre."

"Vol dir un plat negre ple de sal sobre una allau de neu en una muntanya vora el mar mort."

"Vol dir córrer molt, però no del tot."

"Vol dir marxar, marxar..."

"Marxar i que t'esperin només coses de plàstic?"

"No!

Marxar i no portar regals."

"Marxar i no anar a Xina, per exemple?"

"Vol dir dinamita alls turmells.

Vol dir cop de dalla als genolls.

Vol dir sorracada a les segineres."

"Ah! Els ocells vols dir?"

"Sí".

"No ho sé del cert.

Em pensava que ho sabries tu".

"Només han passat uns mesos

però la saliva indigesta."

"Mira'ls, ja tornen."

"Tapa't, corre".