t’estimen joves africans
i parets tan toves
recullen lo teu cos
empentat per un pistó
que rescabala
amb violència de crepuscle
les parets toves teves
que van amb taques dures
de l’esforç agraït
de tant prémer
quan et venien les imatges
dels exvots i
la cançó de la doctrina
t’estimen joves africans
negres que duen la nit de van gogh
dins la boca i et somriuen
i et segueixen a través del port
atraquen el seu vaixell remolcador
a la teua amarra de sempre
i escarboten amb les ungles
alguna entranya per saber-ho fer
quan sigui l’hora
l’hora no dels versos
sinó ben arrapats a la cortina
del plaer teu que és com una casa
que no s’acaba mai de recórrer
t’estimen joves africans
que no sóc
malgrat tenir un desert
a la mateixa alçada continental
i els mateixos cabals tèrbols
que poca gent s’arrisca a remuntar