El lugar nunca importa. Es otro sitio
-otro siempre- el objeto de mi viaje.
Josep Maria Fonollosa


He vist però ja no ho tinc clar.
Érem mandarines o molles de sucre?
Sembla que explota la tendresa
i l'oxigen se la menja.
Si els topants de roba cauen a trossos,
si ens exposem a tothom al carrer,
si el desig es torna fusta,
si... s'acaba la música.
Ha succeït un desfalc de sentiments:
el lladre ha creuat el riu per sota
i s'amaga en tots els esquelets;
s'amaga a l'os sacre marcat de dents.
Quan la intenció surt de sobte
de dins el catau, tot el que es perd
és felicitat que es guanya.

Això és una mostra del que estem preparant.

No sé si és aquesta dèria
de fer-me invisible a tots
de sobte, a la impensada,
la que em fa d’àncora i centre.

No sé si aquesta artèria
mig embossada de mort,
mig clavillada d’aixada,
porta la pena del ventre.

O si és que la cantada,
el nexe i la tornada
o el jaç sota el rotaboc,
han fet crèixer en mi la histèria.

Si el minúscul punt de sort
és allà per fer comèdia
o per fer que sigui jo
un ventríluoc de misèria.

No tinc clar que el senti tot
el carbur del tripijoc,
menys encara la matèria
de mentida dels poemes.

No tinc clar que sigui un port
allò que brilla a la ratlla.

massa vida i jo tan pobre
tanta llum i jo emparella
la millor jugada que és a soles
jo encapit a fer-la a dobles
mira quina vida
viuda? massa que s’allunya
del meu ideal
i alhora sóc perdut
que mai no trobo
oberta la porta
d’entrar a tots els laberints

Sé que escric per al futur,
que ho deixo ple de pols
instantània, ple de fang,
i no ho sabran encara.
I m'és igual, com igual
m'és el circuït tancat
on es pot tancar un gat
fins ofegar-lo d'inquietud.
Que quiet no en sap, el gat,
d'estar-se, i es torna boig.
També cobert de terra,
al taüt, el mort que no era mort,
s'inquieta en obrir el ulls
des del futur dels ulls rígids
i es resigna tornat en pensament.
Però no es lamenta
ni tan sols quan sap
que en tornar a ser forma
dins el circuït
tornarà a ser tancat, com el gat,
o serà el gat i estarà tancat.

ui quan fa d’allò que sembla que mai has tingut tarongers a l’hort ni abelles ni esquirols bé esquirols sempre n’hi ha que raten i roseguen la corda que t’uneix a la terra d'aleshores que t'agafa l'ànsia de volar més amunt que el sol i recordes el dia d’icar l’imprevisor poc avesat al risc sense saber que tu li aconsellares el material d’ales tu tries que ets l’error mateix a voltes de tu mateix depèn més que l’aire més encara que totes les cares del joc de tu depèn la confluència saps lligar-ho tot proteïna pura al teu voltant succeeix el miracle de l’escuma aleatòria mentre ets feliç tot encegat de meravelles en tancar els ulls veus l’obra que cau amb les ales desfetes per la llum encegadora i ni sents culpa ni te'n desentens (juliol'08)